Una mirada personal · 2016—2026
Mallorca i Eivissa: turisme massiu i crisi de l’habitatge — deu anys després
Què ha canviat des que em vaig traslladar d’Eivissa a Mallorca i per què la pressió sobre l’habitatge no s’explica amb un únic culpable.
Vaig arribar a Mallorca per amor
Vaig arribar inesperadament d’Eivissa a Mallorca el març de 2016. Feia poc que vivia a Eivissa i els meus plans eren uns altres, però la vida en va canviar la direcció. Mallorca em va sorprendre de seguida: Palma oferia la infraestructura d’una ciutat mitjana, mentre l’illa conservava paisatges mediterranis extraordinaris, pobles i racons amb identitats molt diferents.
La temporada turística ja era visible, com a Eivissa. Més de deu anys després, la meva percepció ha canviat perquè l’illa ha canviat. Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera afronten avui un greu problema social: l’accés a l’habitatge.
La pressió és real; l’explicació no és senzilla
El turisme massiu, el lloguer vacacional, la demanda estrangera, l’escassetat de sòl, la lentitud del planejament, els costs de construcció, els salaris i el creixement de la població formen part del debat. Convertir un sector o un grup en únic culpable pot resultar satisfactori emocionalment, però no crea habitatge.
El darrer informe d’API Balears ajuda a mesurar la magnitud del canvi. Les illes tenen 1.259.545 habitants i 468.984 llars; el 21,8 % de la població és estrangera. El preu residencial va arribar als 4.173 euros per metre quadrat durant el primer trimestre de 2026, un 10,3 % més que un any abans. Els compradors estrangers representaren el 28,9 % de les compres: una proporció significativa, però lluny de ser tot el mercat.
Governs de signe polític diferent han afrontat el mateix problema estructural. La regulació i el control importen, però també l’oferta d’habitatge a llarg termini, el transport, els serveis públics i la relació entre els salaris locals i el cost de la vida.
El turisme sosté les illes i també les transforma
La pandèmia va mostrar fins a quin punt l’economia balear continua depenent dels visitants. Quan els viatges es varen aturar, va desaparèixer la feina arreu de les illes. Aquesta realitat no anul·la el debat legítim sobre la saturació, els salaris, els recursos o qui rep la major part del valor del turisme. Totes dues coses poden ser certes alhora.
Alguns propietaris grans em conten que varen comprar les seves cases mentre treballaven en hotels durant els anys setanta. Per a un cambrer o un treballador de temporada d’avui, repetir aquell camí és gairebé inimaginable. Aquesta diferència explica més que qualsevol eslògan.
També han desaparegut comerços tradicionals, però no tots els tancaments es poden atribuir a un hotel o a un lloguer vacacional. Els hàbits de compra, el comerç electrònic, la demografia i la transformació dels centres urbans han canviat la vida quotidiana pertot. Mallorca no està congelada en l’any en què ens en vàrem enamorar.
El que veig com a agent immobiliari
En la majoria d’encàrrecs, el propietari arriba amb un preu ja pensat, fins i tot quan és molt superior als comparables. Quan explic que queda fora de mercat, la resposta sol ser la mateixa: no hi ha pressa per vendre. Els agents no inventam unilateralment tots els preus d’oferta; treballam dins un mercat configurat per propietaris, compradors, crèdit, escassetat i expectatives.
Això no eximeix la professió de responsabilitat. Hem de valorar amb honestedat, rebutjar afirmacions enganyoses, respectar les normes i comprendre que una casa no és només un actiu. Com a persona i agent immobiliari, no puc quedar al marge d’una crisi d’habitatge que afecta els llocs on visc i treball.
Un debat que necessita una mirada més llarga
No consola dir que el problema de l’habitatge és mundial. A Mallorca i Eivissa hi ha persones amb feina que no poden llogar ni una habitació, mentre els joves veuen allunyar-se cada any la possibilitat de comprar.
Les illes necessiten un pla creïble d’habitatge assequible mesurat a deu o vint anys, no a una legislatura. També necessiten una conversa pública honesta: que reconegui la importància econòmica del turisme, n’afronti les pressions i eviti convertir en enemics convenients residents, visitants, compradors estrangers o agents immobiliaris.
Treballam sota les lleis vigents i formam part de la mateixa societat i de la mateixa vida quotidiana dels seus pobles i ciutats. Precisament per això hem de participar en el debat, no fingir que no té res a veure amb nosaltres.