L’exemple de Montenegro en la regulació del mercat immobiliari

Estic analitzant el mercat immobiliari de Montenegro i la meva primera impressió ha estat molt positiva: m’han impactat el seu nivell actual, el seu compromís i la seva serietat de cara al futur.

L’administració local dona eines als agents professionals amb llicència per evitar l’intrusisme i donar seguretat als compradors.

També he conegut l’emergent mercat immobiliari albanès, que es troba en un moment de creixement constant gràcies als seus incentius a la inversió i als seus preus atractius. Els mercats saturats pels preus alts s’hauran d’ajustar davant aquests nous competidors.

A Mallorca i Eivissa, els agents amb llicència que estam inscrits a l’organisme governamental que ens controla patim, d’una banda, l’intrusisme laboral de qualsevol comerciant que pot, encara que us sembli surrealista, vendre geleres i, al mateix temps, vendre cases; i, de l’altra, el de molts agents estrangers que ni tan sols parlen cap de les dues llengües cooficials: el castellà i el català. Per això, aquests darrers viuen en un micromón d’expats, sense cap relació amb la comunitat local.

Per exercir l’activitat d’agent immobiliari a Montenegro, s’ha de fer un examen en la llengua local.

Espanya hauria de prendre com a referència les polítiques reguladores de Montenegro per reforçar el control de l’activitat immobiliària. A les Balears, però, el Govern central va exigir convertir en voluntari el registre d’agents immobiliaris que la Llei 3/2024 havia establert com a obligatori. Consider que exigir capacitació professional i assegurances de responsabilitat civil i de caució és necessari per donar més protecció al comprador i a la comunitat en general.

Ja no es demana que qui vengui a treballar a Mallorca i Eivissa parli castellà, i encara menys català; demanam que, almenys, tengui una llicència i presenti certificats d’antecedents penals d’Espanya i del seu país d’origen.

El problema més important que té Espanya actualment és l’accés de la població a l’habitatge. Encara més a les Illes Balears, on, en els darrers 10 anys, s’han multiplicat els poblats de caravanes i els casos de gent amb feina en hotels de luxe que dorm dins cotxes, com passa a Eivissa.

Els agents amb llicència ens adonam de la por i de la desconfiança lògica que tenen els compradors internacionals. Molts d’aquests clients han tingut males experiències amb agències pirates o amb venedors estrangers que operen a les Illes Balears sense conèixer les lleis locals ni la llengua i sense establir-hi la residència. Quan, al cap d’un temps, aquests agents «oreneta» se’n van de les illes, els clients ni tan sols els poden localitzar. Això genera una sensació de desprotecció absoluta.

Les plataformes en línia de venda de pisos haurien de ser les primeres a ajudar a controlar el mercat. Durant aquests anys, s’han enriquit i han crescut exponencialment sense aplicar mesures de control sobre les agències pirates ni fer la més mínima comprovació de les dades personals dels particulars que publiquen anuncis. Paral·lelament, durant aquests mateixos anys, la població local ha vist com accedir a un habitatge esdevenia impossible. Si les plataformes demanassin, almenys, que qui publiqui tengui una llicència i contrastassin les dades amb l’administració pública, l’oferta il·legal baixaria substancialment.

Miraré de ser present el 14 de novembre a la BNA Tirana Conference, organitzada per Business Network Albania. Aquesta trobada empresarial a la capital albanesa inclourà sessions sobre turisme i mercat immobiliari, i esper que sigui una oportunitat per conèixer professionals del sector i intercanviar experiències.

No és gaire difícil. És decisió política, d’una banda, i responsabilitat social empresarial, de l’altra. Les plataformes no deixarien de guanyar; ajudarien a millorar el mercat i a tenir un marc regulador d’acord amb l’entorn en què treballam.